dijous, 23 de febrer del 2012

Bogeries de Brooklyn, Paul Auster


Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies)
de Paul Auster
Traducció d'Albert Nolla
Data original de publicació: 2005
Editorial: La butxaca 


Que Diari d’hivern, la nova obra de Paul Auster, reprèn la idea del llibre que Nathan Glass, personatge central de la novel·la Bogeries de Brooklyn, escriu retirat a Brooklyn quan està a punt de morir, és una hipòtesis. Segur. Vaja, ús ho dic jo. Però com deia Ernesto Sabato “tots busquem el què no tenim”. I jo, ara, aquí, vull parlar de Bogeries de Brooklyn. El problema, allò que no tinc, allò que busco, és aquella presència, aquella frescor que tens el dia després en que t’acabes un llibre. Aquelles hores en les que segueixes llegint però en realitat no llegeixes, en que segueixes a dins del llibre però en realitat aquest ja s’ha acabat. Doncs bé, aquesta prolongació de Bogeries de Brooklyn dins la meva vida, ha baixat d’intensitat. I per què? Perquè entremig del final del llibre i ara, ha passat una cosa: ahir, Paul Auster, va venir a parlar a Barcelona, al CCCB, a presentar el seu nou llibre: Diari d’hivern. Després d’això, tot i ser llibres d’un mateix autor, les diferències entre els dos, les diferents atmosferes que plantegen, em van treure aquella frescor de la que parlava abans. Però jo, obstinat en parlar de Bogeries de Brooklyn, he buscat un lligam, he buscat allò que no tenia.

DIARI D’HIVERN, diu Auster, és un llibre introspectiu, una barreja de memòria i de records. Un llibre en el que repassa la seva vida, a vegades amb dolor, a vegades amb una melancòlica felicitat, des del seu cos. Des de l’hivern del seu cos. Agafant una referència inseparable, la matèria que el conforma, Paul Auster fa “una mena de fenomenologia del respirar”, un inventari de les ferides que arrossega, de les marques del recipient en el que ha viscut sempre. Un catàleg vital en forma de novel·la, il·lustrat des de les paraules. On les senyals del temps són les seves fonts d’inspiració. I a partir del temple del seu esperit li succeeixen aquelles coses que pensava que mai acabarien passant. “Et penses que no et passarà mai, que no et pot passar, que tu ets l’única persona del món a qui cap d’aquestes coses no passaran mai, i llavors , una per una, et comencen a passar totes, de la mateixa manera que passen a tothom” (Diari d’hivern, Paul Auster).

BOGERIES DE BROKLYN, en canvi, no són els records del cos el què narra. Són les vivències, les últimes, d’un cos desgastat, preparant-se pel final. Però d’altre banda el propi personatge, Nathan, decideix escriure les memòries d’aquest cos. Té un projecte paral·lel, un llibre que ell bateja amb el nom d’El llibre de les estupideses humanes. “El vaig anomenar El llibre de les estupideses humanes, i tenia la intenció d’explicar-hi amb el llenguatge més senzill i més clar possible tots els errors, totes les relliscades, totes les planxes, totes les ximpleries, totes les flaqueses i totes les beneiteries que havia comès durant el meu llarg i accidental pas per aquest món.” I és a partir d’aquesta novel·la enterrada dins la novel·la marc, d’on crec que Paul Auster extreu un punt de partida, una idea en la que aprofundir, per a desenvolupar Diari d’hivern. Però deixant de banda si això és o no és així, com he dit abans, necessitava connectar, d’alguna manera, encara que no fos real, Diari d’hivern, el record més recent, amb Bogeries de Brooklyn, el llibre del que aquí vull parlar.

Paradoxalment Nathan havia passat la seva vida treballant en una empresa d’assegurances de vida. Ja amb ironia se’ns presenta a Nathan. Personatge que té un càncer de pulmó, que s’està morint, i que no obstant, ha treballat com a assegurador de vides tota la seva vida. 
En aquest interval que encara el separa de la mort, Nathan, amb un estrany sentiment de solitud, quedarà seduït pels costums de la gent del barri de Brooklyn, allà on havia nascut i on fins a l’edat de seixanta anys, edat en la que ens trobem el personatge, no hi havia tornat. Tindrà temps per deixar-se seduir per cambrers i llibreters, per a tornar-se a enamorar, i sobretot, i per casualitat, per a conèixer el seu nebot, en Tom, el fill de la seva germana difunta. Amb en Tom, una persona culte, aprofitarà per a parlar de llibres i escriptors.

“−Així, has llegit Kafka.
 −Tot no. Les novel·les i potser deu o dotze relats. Ja fa molt temps, quan tenia la teva edat. Però el que passa amb Kafka és que et queda. Un cop has fullejat la seva obra, no l’oblides.
−¿Has llegit els diaris i les cartes?¿N’has llegit cap biografia?
−Ja em coneixes, Tom. No sóc gaire constant.
−Doncs és un llàstima. Com més saps de la seva vida, més interessant és la seva obra. Kafka no era només un gran escriptor, ¿saps?, sinó també un home excepcional. ¿Has sentit mai la història de la nina?” (Bogeries de Brooklyn, Paul Auster)
I amb el transcurs lent del temps que es consumeix al seu ritme, es trobaran a vegades per dinar i d’altres per sopar, parlaran de les seves vides i compartiran moments amb harmonia. Un, s’entregarà a la vida, al futur que li queda per endavant. L’altre, amb l’agre sabor del final, a l’últim acte. Però al final del trajecte, en l’últim punt que posa Auster, se’t queda un gust càlid malgrat les circumstàncies. I et deixes commoure per les glòries i les misèries de la vida ordinària. 

1 comentari:

Clara Roig ha dit...

M'ha encantat la descripció que has donat d'aquella sensació que et deixen els bons llibres i en la que m'he trobat diverses vegades. Quan, com dius, segueixes dintre el llibre i tu mateix construeixes la història que per tu s'ha deixat a mitges, perquè en vols més, vols que continuï. Ara m'ha vingut de gust llegir Bogeries de Brooklyn! Me l'apunto a la meva llista de llibres per llegir ;)