La pell és l’òrgan que actua com a barrera protectora del cos.
Protegeix l’organisme i l’aïlla del medi que l’envolta. El seu gruix varia
entre dos i quatre mil·límetres. I el seu pes ronda els cinc quilos. Quan la
pell es trenca surt sang. Tots els glòbuls vermells acudeixen a la ferida i
lluiten, desesperadament, per suturar-la. Al cap d’uns dies la sang es
converteix en crosta. I amb el temps la crosta es converteix en una taca enmig
de la pell que la rodeja. Això,ja no canvia mai. Al cap dels anys continua allà. Formant part de
la pell.
Amb la fina capa que cobreix la memòria es repeteix el mateix
procés. L’únic que canvia és que la crosta, després que la sang hagi suturat,
desapareix. Ningú no hi pot veure cap taca. Només queda el record. I només
queda per a qui l’ha patit, sota la pell de la seva memòria.
A 1Q84, Murakami ens presenta, novament,
personatges ferits. Aquest cop, però ─a diferència de Tòquio Blues o Kafka
a la platja─, exposa el tema de les sectes. Sectes que intenten extreure
dels caps de les persones els circuits que els deixen pensar per elles
mateixes; ferint, irreparablement, les seves vides.
Aomame és, juntament amb Tengo, el personatge principal de 1Q84. Ella és filla dels
membres d’una comunitat religiosa, de la qual no la deixen sortir. Cada
diumenge hi ha d’anar. Amb la seva mare i sense cap amic. La seva infantesa
està esquinçada pel fanatisme d’aquest grup tancat i, quan n’intenta sortir i
ho aconsegueix, l’organisme es clou hermèticament com una petxina, deixant-la
abocada al món, indefensa i perduda. Amb una mare que no li dirigeix més la
paraula i en un terra que desapareix sota els seus peus. Aquesta és la ferida
que Aomame arrossegarà durant molt temps. Ells, els habitants de la petxina,
podran desentendre-se’n, però ella, víctima desterrada, no ho podrà oblidar
mai. ‹‹Els perpetradors poden racionalitzar els seus actes adduint qualsevol
motiu que els convingui i oblidar-se’n després. Poden apartar la vista d’allò
que no volen veure. Però les víctimes no poden oblidar. No poden mirar cap a
una altra banda. La memòria es transmet de pares a fills. El món, Aomame, és
una lluita eterna entre una
memòria i una memòria oposada››.
Així, sense més alternatives, els personatges de les novel·les del
japonès, i Aomame a 1Q84,
s’amaguen del món. En un racó perdut, en una habitació fosca i solitària. El
món els fa mal. Busquen una lluna paral·lela, més petita i d’un color
distorsionat; un lloc a part, una metàfora que els tranquil·litzi. No pretenen
gaire més. Així, tot va bé. Les nits els abracen. I es desperten quan el cor de
la civilització batega silenciós. Així, la memòria no els molesta. Així, la
memòria no els fa mal. Així, encara que sigui dins dels llibres, poden viure
tranquils.
Murakami, que no s’allunya gaire de la tragèdia grega, llença quasi sempre
una pedra al llac de la memòria d’un personatge i deixa que les esferes que es
desprenen en impactar amb l’aigua, rebotin
en la seva vida. De vegades no narra aquesta hamartia (error tràgic). Es limita a
exposar les hamartemas (conseqüències de l’hamartia),
i a deixar que la vida del personatge avanci. Aquest és el cas
d’Aomame.
No és que hi hagi persones ferides i d’altres que no ho estan. No
cal haver estat víctima directa en el passat. De vegades només cal escoltar el
silenci del món i veure, que,
per més que cridis a l’univers, només retornarà l’eco.
 |
| Clark, Guim Tió |
Per
això Murakami crea 1Q84: un món amb dues llunes, un món a part que només
veuen alguns. Un món que, sense ser-ho, és el Tòquio de l’any 1984. I aprofita la vigorosa
metàfora dels dos móns paral·lels per qüestionar la realitat, el temps i, en
definitiva, l’estranyesa de tot plegat. Recorrent a la seva estimadíssima
ficció ─que és el seu propi món paral·lel, el seu 1Q84─, acaba arrossegant
personatges i lectors cap a un llac on l’aigua està tranquil·la; on les onades
són suaus ─sense deixar de ser onades─, i on tots els navegants són deixebles
d’una violència invisible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada