 |
| Pipar lent |
Fer un petit elogi, res, dedicar-li un aplaudiment mentre hom retrocedeix i
avança, talment com si jugués a l’oca, per les seves línies de mots, és,
suposo, que de ninguna importància pel
funcionament del cosmos, però ─i ja m’entendreu si llegiu el passatge de Pla─
és quelcom concret. Que sí, que es veu que tenien una llar de foc molt gran al
mas de Palafrugell i que s’hi posava a dins assegut, recolzant l’esquena en un
dels seus murs i allà, amb la cigarreta de caldo penjant dels llavis i amb la
llibreta damunt les cuixes, s’hi passava hores. Hores nocturnes plenes de
silenci ─aquell silenci dens de quan tothom ja dorm. Quina calma, quin sabor
més especial atorga aquest silenci a les petites coses, quin ambient més càlid
per a la reflexió...
JOVENTUT: En aquest estat de vaguetat i de dubitació tot és erràtic i dispers. Hom desitjaria estimar, no una sola dona, sinó totes les dones ─en la pràctica, cap dona. Hom desitjaria veure, no una cosa, sinó totes les coses alhora ─per, al final, no veure res. Hom desitjaria estar ─no en un lloc, sinó a tot arreu, simultàniament ─així no s’està en lloc, naturalment. És una angoixa continuada, una temperatura, una taquicàrdia gratuïta. Fracassos continuats, sensació constant de buidor. La incapacitat de la joventut per a descobrir les coses concretes és com un mur que l’allunya de la voluptuositat, de la degustació lenta i assossegada de les coses de la vida. La voluptuositat no es troba en les vaguetats genèriques, inconcretes; es troba en els detalls petits, en els matisos saborosos, aparentment insignificants, de les coses de la vida. No consisteix a dilatar la visió, sinó a reduir-la. Els panorames són aclaparadors i els interiors són amables i plausibles. No consisteix a eixamplar les possessions hipotètiques, sinó a millorar el que hom té. La joventut divaga. No sap mirar, no sap tocar, ni obrar, ni paladejar, ni escoltar. No sap ni somniar ─perquè somnia tumultuosament. El sistema de les sensacions jovenívoles és d’una buidor total per excés de dispersió, per la impossibilitat de saber crear la il·lusió que el temps s’ha parat ─un moment! La joventut divaga. Divagar és trist. Concretar és divertit. Però tot això, Déu meu!, es descobreix molt tard en la vida ─es descobreix quan la vida es comença a perdre.
Fer-la petar, Josep Pla
 |
| Planúries empordaneses |