dimarts, 4 de març del 2014

Emma Bovary, la vida que es desfà

Una de les coses que em sorprèn de la prosa de Falubert és la seva extrema plasticitat, el seu estil, com diu Vargas Llosas, “maniáticamente materialista” que provoca la sensació d’una teixit lingüístic que permet casi tocar i veure no només les persones, si no els objectes i els ambients. La seva escriptura plena de consistència, dura, amassada amb una adjectivació precisa. Barthes, en aquest afany descriptiu de Flaubert, ha parlat de “folie de la description”, però no obstant, aquest detallisme i aquest perfeccionisme descriptiu,  fan sentir com si Falubert es camufles dins el món dels objectes naturals, com si la seva veu entrés dins del món inanimat de les coses per oferir una espessor descriptiva que, amb el seu llenguatge acurat, embolcalla la pròpia vida ―a vegades una cosa tan passatgera com els plecs d’un vestit, o com l’esmicolar-se d’un paper ― i ens la fa apreciar amb el simple acte de llegir. Només cal dir que Madame Bovary són 53 mesos de feina, casi més de 4 anys reduïts a poc més de 400 pàgines. No és d’estranyar, doncs, que l’obra dugui com a subtítol: Moeurs de province, costums de província. Flaubert passeja el mirall, després busca les paraules per descriure el que veu.

Aquest rigor és global. El veiem també en l’estructura compositiva que destaca per la seva esfericitat narrativa, o, com diu Vargas Llosas, per ser una “obra clausurada, un libro-circulo”. Llegir Madame Bovary deixa un gust a acabat, a capsa tancada, a un començar i un acabar amb elegància. En contra de la literatura de finals oberts, d’illes enmig de l’immens fluir, més aviat vagues i imprecises, Flaubert totalitza, ferma esdeveniments i vides, personatges, situacions i destins en un mateix recipient, encerclats en una mateixa circumferència. Se’ns obra la història amb Charles Bovary de petit entrant a una classe on ell és nou i no coneix ningú; tanquem la novel·la amb la seva mort.

Gustave Flaubert (Rouen, 1821 - Corisset, 1880)
DEL ROMANTICISME AL REALISMEDesprés de començar sense èxit els estudis de Dret a París, acaba abandonat degut a una crisi nerviosa l’any 1844. Des de llavors, viurà a cavall entre la soledat de Croisset (població pròxima a Rouen), l’efervescència de París (on anirà esporàdicament) i els seus viatges per arreu del món (motivats pel seu gust per l’orient i l’exotisme). M’agradaria dir que el segle XIX és el segle del Romanticisme i del Realisme, dos corrents aparentment antagònics. Flaubert, exponent principal del Realisme, juntament amb Zola, també va tenir una joventut carregada d’ambicions romàntiques, com ell mateix diu:

«tenia la necessitat infinita de sensacions intenses». Vull dir amb això que Flaubert no va néixer realista, sinó que va acabar sent-ho. Crec que es important dir-ho i que la gent ―els joves somniadors, malalts de bovarisme― ho sàpiguen. Tothom somnia, tothom divaga; es tracta d’aprendre a viure el món que toquen els peus sense deixar de veure el cel.

«UN LIVRE SUR RIEN». Així  és com bateja Falubert el projecte de Madame Bovary en una carta a Louise Colet l’any 1852, quatre anys abans de la publicació del llibre a La revue de Paris (durant l’any 1856). Flaubert, en la mateixa carta, comenta que està preparant un llibre que es subjectarà amb la força interna de l’estil. Una llibre sense matèria, mancat de fets: una novel·la d’idees. Haig de dir que, com a projecte, com a ambició literària, està bé, però la realitat és una altre. El llibre té fets, esdeveniments constants ―casaments, infidelitats, mudances, converses, anades i vingudes, suïcidis. En aquest sentit no cal entendre a Flaubert al peu de la lletra; Madame Bovary no és només llenguatge, tot i que a vegades «els sentiments i les emocions», com diu Vargas Llosas a La orgía perpetua, «semblen fets», quan en realitat no tenen matèria, ni cos, ni temps. Cal entendre el projecte, cal entendre la idea, però sóc una mica escèptic a creure que Flaubert, un cop va acabar la novel·la ― quatre anys després de la carta a Colet― penses el mateix.

            Tornem al de sempre: el real i la ficció. Ja de per sí, per molt realista que es pretengui ser, la reproducció de la realitat està exclosa per naturalesa de l’univers dels signes. Tot passa ―i al final tot es redueix― a crear la il·lusió i a confiar en el poder d’evocació de les paraules. Paraules escollides per Flaubert, amb cura i amb paciència.

Retrat de Delphine Delamare, noia que (diuen) va inspirar a Flaubert.
EL NEIXAMENT DEL BOVARISME. Per a Jules de Gaultier el bovarisme «és la facultat de concebre’s de l’home de manera diferent al que és». És a dir: la facultat d’imaginar-se, de se presoner dels somnis i de les irrealitats d’un temps present, d’una vida fictícia, creant mentalment i esperant un futur que molt segurament no existeix ni existirà mai. Emma és això: bovarisme (aquest concepte que neix d’ella mateixa) dut al extrem. Emma, com diu Albert Thibaudet, és exemple d’aquesta vida entesa com una realitat que es desfà. En la novel·la Emma es desfà poc a poc, com tot el que l’envolta. La seva vida, entre esperances ―les esperances dels qui no volen obrir els ulls― i plors, arriba a desfer-se del tot, sense més remei ni alternativa que el suïcidi. Emma és el fracàs de traslladar i confondre la vida dels llibres amb les expectatives de la vida real. És el voler massa, el no conformar-se amb res i saciar amb avidesa i menyspreu tots els sabors d’aquesta vida. Ella es deixa seduir per, com defineix aquest narrador de Madame Bovary ―que no és ni el narrador, ni Emma, ni Flaubert, sinó una veu mescla de tots (estil indirecte lliure) ― «la atrayente fantasmagoría de las realidades sentimentales». Bovarisme (cites del llibre):

«Después de intentar así sacarle chispas a su corazón sin conseguir que brotara ni una, incapaz, por otra parte, de comprender lo que ella no sentía ni de creer en nada que no se manifestara en formas convenidas, se convenció fácilmente de que la pasión de Carlos no tenía nada de exorbitante»
«Por otra parte, cuanto más cercanas las cosas, más se apartaba de ellas su pensamiento. Todo lo que la rodeaba en su inmediato contorno, campo aburrido, pequeños burgueses imbéciles, mediocridad de la existencia, le parecía una excepción en el mundo, un azar particular en el que ella se encontraba presa, mientras que más allá se extendía hasta perderse de vista el inmenso país de las felicidades y de las pasiones. En su deseo, confundía las sensualidades de lujo con goces del corazón, las elegancias de las costumbres con las delicadezas del sentimiento»
«De todos modos no era feliz, no lo había sido nunca. ¿Por qué aquella insuficiencia de la vida, aquella corrupción instantánea de las cosas en que ella se apoyaba?... Pero, si había en alguna parte un ser fuerte y bello, una naturaleza valerosa, plena a la vez de exaltación y de refinamiento, un corazón de poeta bajo una forma de ángel, lira de cuerdas de bronce que tocara hacia el cielo epitalamios elegíacos, ¿por qué no había ella, por azar, de encontrarlo? ¡Oh, que imposibilidad! Y nada valía la pena de una búsqueda; ¡Todo mentira! Cada sonrisa disimulaba un bostezo de aburrimiento, cada goce una maldición, todo placer su saciedad, y los mejores besos no dejaban en los labios más que un irrealizable anhelo de una voluptuosidad más alta»

Emma Bovary, la història d’una dona infeliçment casada, consumida poc a poc pel seu desig desbocat i l’anhel d’irrealitats i d’impossibles. Dóna xafada pel pes dels estels damunt del pit, cada cop més plena de llanguiment i cada cop més lluny del terra. Una història, en el fons, de les soledats abissals del cor, de l’incomprensió i de la recerca impossible de la identitat.