dijous, 15 de gener del 2015

La guerra de sexes en l'era de l'amor líquid


Un dels pilars i un dels ecos que acompanya tota la peça de Lessing és una de les més contradictòries manifestacions de la  llibertat: la llibertat de voler un compromís.

Carlota Subirós, Jugar amb un tigre

Moltes coses han canviat en els costums occidentals en els darrers cinquanta anys (fins a l’extrem que, segurament, bona part del patiment que, dues generacions enrere, causava la inflexibilitat d’una institució com el matrimoni, es correspon avui al patiment per la precarietat dels lligams i la reconeguda provisionalitat de la majoria de compromisos amorosos i familiars.

Carlota Subiròs, en el pròleg de Jugar amb un tigre

L’ERA LÍQUIDA. Per a Bauman els amants en l’era líquida busquen també el dominar, extirpar i esborrar l’alteritat. L’alteritat irrita i al final qualsevol separació es fa insuportable. Qualsevol espai mort, qualsevol espai de no domini s’acaba tornant una ombra, una possible amenaça, la personificació de l’espectre del comiat (del tornar a estar sol). Al final, com diu el mateix Bauman (que és crític però no perd l’esperança), només una finíssima frontera separa l’amor del domini, la formula on dues llibertats s’empresonen de la formula on la comunió de dues llibertats creen espais fèrtils: <<Sólo hay una delgadísima frontera, que muy fácilmente puede pasarse por alto, entre una caricia suave y tierna y una mano de hierro que aplasta>>, diu Bauman.
 

Zygmunt Bauman
La incertesa, a demés, és afegida en una modernitat on l’esfera on es desenvolupen les relacions humanes es escorredissa i fràgil, on tot va ràpid i on el consum, les ganes de, han acabat tiranitzant el desig. Ja no es deixa madurar el desig, ja no se’l cultiva. Desitjar o anar de shopping sembla ser el mateix. El desig es vol realitzar i es vol realitzar immediatament, ara.




DOMESTICAR L’ANIMAL SALVATGE. El tigre és un element metafòric, un joc ambivalent. El tigre, un animal salvatge i indomable, amb el que no obstant tant el Dave com l’Anna es veuen obligats a jugar per no rendir-se davant l’anquilosada concepció del matrimoni (dintre de la qual ells, essent com són, no hi tenen cabuda). El tigre: la difícil reconciliació, la formula impossible (o difícilment compatible) on dues llibertats s’ajunten sense ofegar-se ni sotmetre’s. La bèstia que circumda i salvaguarda l’espai d’acord i complementació que tan ell com ella (cadascú a la seva manera) anhelen. Diu l’Anna:


ANNA: Déu, encara que m'hagi d'enfonsar en la solitud i en la trisesa, encara que m'hagi de morir sola en alguna banda, en una habitació rellogada d'una ciutat estranya que no em conegui... prefereixo això que casar-me com el meu pare i la meva mare s'han casat. Tindré la veritat amb l'home amb qui estigui o no tindré res. (Amb un calfred) Res. 


Jugar amb un tigre, Doris LESSING
Teatre Lliure (2008)
Carlota Subirós
El Dave i l’Anna encarnen el conflicte entre sexes: dos persones que pugnen amb les seves pròpies vides i les seves petites derrotes, sense abandonar l’esperança d’una nova idea. “De vegades, de nit, miro el carrer i m'imagino que en alguna banda hi ha una habitació tranquil·la, i que en aquesta habitació hi ha un home o una dona, pensant. I que d'allà sorgirà molt aviat un petit llibre nou; un llibre d'una pàgina, potser, i en aquella pàgina hi haurà un petit pensament nou. I tots el llegirem i cridarem: sí, sí, és això, diu l’Anna. Ells són l’excepció d’una generació que els precedeix i d’una generació (la seva) on molts es rendeix angoixats pels complicats límits entre la llibertat, el compromís i la por a la soledat. Topen amb el conflicte de desitjar a algú tal com és i al mateix temps no poder-lo acceptar. Topen constantment amb el món i amb ells mateixos, però no deixen d’apostar per una relació basada en la llibertat i es veuen obligats a jugar amb un tigre.

L’obra no deixa res clar, no tanca amb cap final moralitzador, ni esfèric, ni definitiu. S’entrega al perpetu fluir del mateix conflicte, de la mateixa guerra. Un final que continua perquè no sap acabar-se. Un final que no s’entrega a la desesperança. Un final on l’escena queda poblada per una Anna a punt d’entregar-se a la beguda, al fatigós oblidar, però que per aquells atzars, per aquella voluntat de ferro, decideix no fer-ho per seguir lluitant, per fer de la seva habitació (un món petit), un món cada cop més ampli i menys utòpic.